Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.
Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.
Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat.
Masia Can Soler - Sant Genís dels Agudells 2023
A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:
EL PROFESSOR D'HISTÒRIA
Recordo quan feia quart d'ESO a l'institut del Vall Hebron. Un dia el professor d'història, ens va proposar fer una excursió des de la font del Bacallà als jardins del Viver de Can Borni. La veritat és que no vam rebre la idea amb gaire entusiasme, jo ja havia anat un munt de vegades amb els amics, i no precisament per admirar el paisatge, sinó per fumar-nos algun porro fora de la vigilància dels adults, ara reconec que vam tenir sort de no provocar cap incendi i me'n penedeixo de com llençàvem les restes del berenar, sense cap escrúpol.
Però tornant a aquella excursió escolar, la primera parada va ser a Can Soler, per ensenyar-nos els horts conreats pels veïns i destacar algunes de les plantes cultivades.
—El “profe” està tronat —vaig comentar al col·legues—, què té a veure la botànica amb la història?
Doncs resulta que sí, vam descobrir que hi havia molta història. Totes les plantes d'horta provenen d'altres salvatges, domesticades durant segles i mil·lennis. Les cebes son originàries de l'Àsia Central; les cols del Mediterrani oriental; els tomàquets, les mongetes i els pebrots, van ser portats d'Amèrica i adaptades al territori per la feina de pagesos de totes les èpoques. Tot això, ho escoltàvem asseguts a l'ombra d'un nesprer, que, per cert, procedeix de la Xina, es va començar a cultivar al Japó i no va arribar a Europa fins el segle XVIII.
Vam continuar el camí. Ens endinsarem pels corriols entre la vegetació boscosa. El professor ens explicava la relació que van tenir els humans amb el bosc des de la prehistòria. Aquí creixen de forma natural alzines, pins i roures. La fusta va ser el primer combustible que l'ésser humà començà a utilitzar per fer foc, amb ell s'escalfava, s'il·luminava i cuinava. Al llarg del temps, s'utilitza com a material de construcció, per fer mobles i un munt d'eines.
Els arbres també ofereixen aliment amb els seus fruits, a la fauna que viu aquí, especialment als ocells, alguns poden ser comestibles pels humans, com les fruites de l'arboç que vam trobar, estaven molt bones. I entre les herbes, hi havia algunes que eren curatives, el “profe” ens va dir que els laboratoris continuen utilitzant aquestes substàncies en molts medicaments, per això és tan important mantenir la diversitat de les plantes. Llavors ens va fer molt d'èmfasi, en què els vegetals són els ésser vius més importants, de ells depenem tots els animals i els humans, que els necessitem directa o indirectament per alimentar-nos. En canvi ells, amb les seves fulles, són capaços de produir el seu propi aliment gràcies a la fotosíntesi que fan amb la llum solar, capten el diòxid de carboni de l'atmosfera i produeixen l'oxigen, que respirem tots per viure.
Ens vam aturar per esmorzar a la font del Bacallà. Un company va explicar que es diu així perquè si poses un bacallà sota el raig d'aigua, al cap d'una estona només queda l'espina. El “profe” va contestar que és una llegenda un tant dubtosa, el nom ve del peix que hi ha esculpit al frontal. Això sí, aquesta aigua es considerava medicinal i en venia molta gent a omplir garrafes. I va continuar parlant, que durant la edat mitjana, a Barcelona, com en la majoria de ciutats grans, l'aigua sovint estava contaminada i era causa de malalties com el tifus o el còlera, cosa que no passava amb les aigües procedents de les fonts de muntanya.
Finalment, vam arribar al Viver de Can Borni.
—Algú sap quan es va construir aquest parc? —va preguntar el professor.
No contestava ningú. Llavors me'n vaig en recordar de la primera vegada que vaig venir amb els pares.
—Crec que va ser el 2006.
—El 2006 va ser quan el van rehabilitar, després de estar abandonat durant molt de temps. Va ser construït a l'any 1919, fa més d'un segle. El va dissenyar el que llavors era el director de Parcs i Jardins de Barcelona: Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Es va inspirar en els jardins d'estil àrabs. Com podeu veure, hi ha especies autòctones i d'altres exòtiques d'arreu del món. Com aquest cedre de l'Atles. Sabeu on està l'Atles?
Això sí que ho sabíem uns quants, teníem companys que també eren naturals del Marroc.
Sempre agrairé al nostre “profe” d'història, com ens va canviar la manera d'observar la naturalesa.
Maria Cristina Garcia Carrera
