Relats 2024 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat. 

A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:

UN PASSEIG PER ST. GENIS

Sortint del metro, fa anys inexistent, una sèrie d’edificis alts, et donen la benvinguda al barri. Recordant em passa pel cap la llar d’ infants on jo vaig treballar, la perruqueria…. Per l’avinguda del Jordà, el cinema que, temps després es va convertir en la Letel que, quan passaves pel costat, l’olor t’ofegava.

Carrers costeruts, degradats, record d’un barri nou, ara en decadència. Pujant per l’avinguda,per una banda, veus el mur de l’hospital de Sant Rafael, mantinguts arbres i plantes. L’altra vorera desgastada pel pas del temps amb llambordes esguinzades. Encara veig les senyores assegudes a una mena de petit muret amb el carro de la compra. Necessitaven fer un descans en meitat de la pujada per recuperar forces i seguir l'ascens fins la seva llar. Ma mare, la veïna del costat, la del tercer primera, la de l’altra escala … allà es reunien cansades, comentant el temps, la pujada dels preus i preguntant per la família. A la poca estona, després del breu descans, tornaven a reemprendre el camí. Era un temps ple de vida, amb carrers animats per les anades i vingudes de les veïnes, dels nens jugant pels carrers. Em recordo patinant en una petita pista rodona amb les companyes de l’escola.

Seguint pel carrer, de sobte el canvi. Allò que recordes com a horrorós, els baixos del carrer Sido amagats darrere un mur altíssim on no entrava la llum, sempre en penombra que ens produïa por, ara és un petit carreró animat per plantes, un lloc on , fins i tot, pots passejar. El mur ha desaparegut i la llum ha penetrat. Endinsar-te per aquest espai, arribes on era “la pista” , ara una mena de petit parc. A la pista s’entrenava bàsquet o patinàvem quan no havia entrenament i la porta de ferro estava oberta. Per les revetlles allà feien la festa. Jo estava encantadíssima perquè, per un dia, em deixaven sortir per la nit a ballar i sense pares!!! La mare em controlava des de la finestra i, quan ella considerava que ja era massa tard, em cridava per tornar a casa.

Seguint l’ascens per l’avinguda ens trobem el carrer Sido, (en un principi els blocs “Q”), aquell que m’ha vist créixer i jo l’he vist avançar en el temps. Recordo que només havia un cotxe ou, un tricicle, un Sis Cents, i alguna Ducati i una Vespa, només això. Els cotxes van anant fent fora als infants del carrer, l’escenari dels nostres jocs va quedar envaït per automòbils, sorolls i fum.

Es un carrer lleig i fosc, sempre m’ho ha semblat, però en el passat els jocs dels nens era la melodia que substituïa la monòtona remor dels cotxes. Ara un carrer sense vida, cotxes aparcats a les dues bandes i, de tant en tant, es veu a algú caminant per la vorera.

Seguint ens trobem el carrer Naim, aquest carrer si que m’agradava per la llum solar que el caracteritzava. Havien botigues i bars i era un carrer prou concurregut. Una mica més amunt els “pisos nous” arrenglerats fins al final de l’avinguda van fer la seva aparició. Allà viuen algunes de les meves amigues de l’infantesa. No recordo que havia en aquell indret quan era petita, només muntanyes de sorra per edificar. Enfront “la Groga”, d’això si que tinc records. Era una masia vella i mig derruïda , la recordo com en una mena de barranc, les imatges són molt tèrboles i, sota la mirada d’una criatura, poden ser deformades, però el que sí que recordo bé, són les lluites veïnals per la seva restauració per convertir-la en un centre cívic per al barri. Aquí tenim ara La Casa Groga, amb la seva plaça on els nens juguen sota la mirada dels seus pares asseguts a la terrassa del bar.

Al final de l’avinguda veiem la part del darrere de el que va ser “el cole de les monges” on vaig passar molts anys, bons moments i no tan bons, però m’han deixat un regalim positiu. Nenes vestides amb l’uniforme es el que em ve a la memòria, jugant.

Empalmant l’avinguda del Jordà ens trobem pel carrer Natzaret, passem per Can Safont, un bonic casero que fa cantonada. Deien, no ho sé de cert, que allà vivien les monges retirades i, després de estar tancada un munt de temps, va ser la seu d’okupes i a qui la gent del barri va desterrar.

Empinant el carrer de Saldes ens trobem els locals parroquials, on, en el seu moment, va ser “el cole dels nens” actualment escola d’oficis, amb el seu pati i, pujant unes escales, trobarem la parròquia. És una església romànica, petitona i, per a mi, molt bonica. Allà vaig fer la meva primera comunió i vaig assistir a les meves primeres misses. La parroquia també te el seu propi petit cementiri que hem pogut visitar algun diumenge. Avui, després d’aquesta petita visita guiada, ens l’han deixat veure.

Hem acabat aquí el recorregut. Ara tornem a casa, pararem a la terrassa del bar del casal per fer la cerveseta i unes braves.

LOLA B.