Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Col.lectu Sant Genís Agudells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Col.lectu Sant Genís Agudells. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de juny del 2024

Revista Relats 2023 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells - "L'oïdor"

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Avui us compartim un altre d'aquests relats que ens han publicat en la darrera edició de la seva revista:

L'OÏDOR

Imatge: Pixabay

No importa el seu aspecte. Mes aviat més gran que jove, mes fort que prim, ni bell ni lleig, però sempre sol davant d’una copa de cervesa i dues, de vegades tres, ampolles buides.

L’oïdor tasta la civada líquida, apreciant els reflexos solars que desprèn a través del vidre i el gust una mica aspre i fort al paladar. Li agraden les fortes i graduades, aquelles que has d’assaborir amb glops curts i espaiats, sense presa, com si el temps s’hagués parat i no importés altra cosa que aquells moments.

Sol, i sempre sol, l’oïdor recorre auditivament les veus que envolten les taules properes a la seva. Amb atenta atenció, però com qui res, escolta la conversa de la taula del darrera i de les de la dreta i l’esquerra, perquè ell sempre seu mirant cap a el carrer, fent com si observés a la gent que passa. De entre els diàlegs, la seva ment escull el que li sembla el més interesant, el més absurd o el més inversemblant. Quant ja s’ha decidit s’encén una altra cigarreta i para bé l’orella. També li passa, de vegades, que es incapaç de triar-ne sols una. Llavors els tons més aguts i més forts, les rialles o els plors son els que decideixen per ell. Però també, en alguna ocasió, va navegant entre dues o tres aigües, picant d’aquí i d’allà, com si d’una cursa de cavalls es tractés i ell, practicant de genet, fos passant d’un llom a l’altre per anar sempre el primer.

El seu caràcter solitari des de nen, va fer que s’aficionés ja a la seva infantesa a devorar converses. Primer eren les de la gent gran parlant a taula els dies de festa. Després les de companyes i companys a l’institut, i les dels professors entre ells, quan no feien cas de la seva presència. I al transport públic, com no! Un lloc genial per satisfer la seva golafreria de diàlegs aliens.

No és avidesa de saber. Més aviat una curiositat malaltissa que ha convertit l’acte d’escoltar en una obsessió, en l’únic objectiu que el mou sense acabar de deixar-lo mai satisfet per més que ho faci, en quelcom més que una necessitat vital.

S’ha fixat, en el llarg transcurs de la seva feina auditiva durant mesos i mesos, tal vegada anys, en que parlen més les dones entre elles i, en cas de ser homes, les converses dels mascles no li interessen tant, per ser més anodines i insulses. Ha decidit, inclús, que serien les més semblants a les seves, en cas que les tingués. Però tampoc es el cas...

Aquesta vesprada, quan ha arribat a la terrassa del bar de la Casa Groga, a la plaça Meguidó, només un parell de dones s’atrevien a fer front a la humitat allà assegudes xerrant. Ha trobat la ubicació adient després de demanar la consumició, i ha començat a “treballar”.

Us diré que tampoc importa massa, per no dir gens, el tema, ja que passaven d’un a l’altre entre riures, dels que tractaven en veu prou alta, com si no els importés la seva propera presència. De fet, era ben bé així.

El que si l’ha sobresaltat ha estat quelcom que mai abans havia passat.

Quan les “parladores” han sortit de l’interior del bar, després de pagar, s’han situat de tal manera que una d’elles, mentre recol.locava el moneder a l’interior de la seva bossa, ha aixecat la mirada, que ha coincidit amb la seva, encuriosida en descobrir l’aspecte de les veus que havia assaborit una estona abans.

Les dues llambregades s’han dissolt en un instant després de descobrir-se mútuament.

Potser ha esta només una coincidència però, avui, ha viscut un moment de pànic en sentir-se delatat.


La Jose



divendres, 26 d’abril del 2024

Relats 2024 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat.


Masia Can Soler - Sant Genís dels Agudells 2023


A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:


EL PROFESSOR D'HISTÒRIA


Recordo quan feia quart d'ESO a l'institut del Vall Hebron. Un dia el professor d'història, ens va proposar fer una excursió des de la font del Bacallà als jardins del Viver de Can Borni. La veritat és que no vam rebre la idea amb gaire entusiasme, jo ja havia anat un munt de vegades amb els amics, i no precisament per admirar el paisatge, sinó per fumar-nos algun porro fora de la vigilància dels adults, ara reconec que vam tenir sort de no provocar cap incendi i me'n penedeixo de com llençàvem les restes del berenar, sense cap escrúpol.

Però tornant a aquella excursió escolar, la primera parada va ser a Can Soler, per ensenyar-nos els horts conreats pels veïns i destacar algunes de les plantes cultivades.

—El “profe” està tronat —vaig comentar al col·legues—, què té a veure la botànica amb la història?

Doncs resulta que sí, vam descobrir que hi havia molta història. Totes les plantes d'horta provenen d'altres salvatges, domesticades durant segles i mil·lennis. Les cebes son originàries de l'Àsia Central; les cols del Mediterrani oriental; els tomàquets, les mongetes i els pebrots, van ser portats d'Amèrica i adaptades al territori per la feina de pagesos de totes les èpoques. Tot això, ho escoltàvem asseguts a l'ombra d'un nesprer, que, per cert, procedeix de la Xina, es va començar a cultivar al Japó i no va arribar a Europa fins el segle XVIII.

Vam continuar el camí. Ens endinsarem pels corriols entre la vegetació boscosa. El professor ens explicava la relació que van tenir els humans amb el bosc des de la prehistòria. Aquí creixen de forma natural alzines, pins i roures. La fusta va ser el primer combustible que l'ésser humà començà a utilitzar per fer foc, amb ell s'escalfava, s'il·luminava i cuinava. Al llarg del temps, s'utilitza com a material de construcció, per fer mobles i un munt d'eines.

Els arbres també ofereixen aliment amb els seus fruits, a la fauna que viu aquí, especialment als ocells, alguns poden ser comestibles pels humans, com les fruites de l'arboç que vam trobar, estaven molt bones. I entre les herbes, hi havia algunes que eren curatives, el “profe” ens va dir que els laboratoris continuen utilitzant aquestes substàncies en molts medicaments, per això és tan important mantenir la diversitat de les plantes. Llavors ens va fer molt d'èmfasi, en què els vegetals són els ésser vius més importants, de ells depenem tots els animals i els humans, que els necessitem directa o indirectament per alimentar-nos. En canvi ells, amb les seves fulles, són capaços de produir el seu propi aliment gràcies a la fotosíntesi que fan amb la llum solar, capten el diòxid de carboni de l'atmosfera i produeixen l'oxigen, que respirem tots per viure.

Ens vam aturar per esmorzar a la font del Bacallà. Un company va explicar que es diu així perquè si poses un bacallà sota el raig d'aigua, al cap d'una estona només queda l'espina. El “profe” va contestar que és una llegenda un tant dubtosa, el nom ve del peix que hi ha esculpit al frontal. Això sí, aquesta aigua es considerava medicinal i en venia molta gent a omplir garrafes. I va continuar parlant, que durant la edat mitjana, a Barcelona, com en la majoria de ciutats grans, l'aigua sovint estava contaminada i era causa de malalties com el tifus o el còlera, cosa que no passava amb les aigües procedents de les fonts de muntanya.

Finalment, vam arribar al Viver de Can Borni.

—Algú sap quan es va construir aquest parc? —va preguntar el professor.

No contestava ningú. Llavors me'n vaig en recordar de la primera vegada que vaig venir amb els pares.

—Crec que va ser el 2006.

—El 2006 va ser quan el van rehabilitar, després de estar abandonat durant molt de temps. Va ser construït a l'any 1919, fa més d'un segle. El va dissenyar el que llavors era el director de Parcs i Jardins de Barcelona: Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Es va inspirar en els jardins d'estil àrabs. Com podeu veure, hi ha especies autòctones i d'altres exòtiques d'arreu del món. Com aquest cedre de l'Atles. Sabeu on està l'Atles?

Això sí que ho sabíem uns quants, teníem companys que també eren naturals del Marroc.

Sempre agrairé al nostre “profe” d'història, com ens va canviar la manera d'observar la naturalesa.


Maria Cristina Garcia Carrera




divendres, 5 d’abril del 2024

Relats 2024 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat. 

A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:



UN PASSEIG PER ST. GENIS



Sortint del metro, fa anys inexistent, una sèrie d’edificis alts, et donen la benvinguda al barri. Recordant em passa pel cap la llar d’ infants on jo vaig treballar, la perruqueria…. Per l’avinguda del Jordà, el cinema que, temps després es va convertir en la Letel que, quan passaves pel costat, l’olor t’ofegava.

Carrers costeruts, degradats, record d’un barri nou, ara en decadència. Pujant per l’avinguda,per una banda, veus el mur de l’hospital de Sant Rafael, mantinguts arbres i plantes. L’altra vorera desgastada pel pas del temps amb llambordes esguinzades. Encara veig les senyores assegudes a una mena de petit muret amb el carro de la compra. Necessitaven fer un descans en meitat de la pujada per recuperar forces i seguir l'ascens fins la seva llar. Ma mare, la veïna del costat, la del tercer primera, la de l’altra escala … allà es reunien cansades, comentant el temps, la pujada dels preus i preguntant per la família. A la poca estona, després del breu descans, tornaven a reemprendre el camí. Era un temps ple de vida, amb carrers animats per les anades i vingudes de les veïnes, dels nens jugant pels carrers. Em recordo patinant en una petita pista rodona amb les companyes de l’escola.

Seguint pel carrer, de sobte el canvi. Allò que recordes com a horrorós, els baixos del carrer Sido amagats darrere un mur altíssim on no entrava la llum, sempre en penombra que ens produïa por, ara és un petit carreró animat per plantes, un lloc on , fins i tot, pots passejar. El mur ha desaparegut i la llum ha penetrat. Endinsar-te per aquest espai, arribes on era “la pista” , ara una mena de petit parc. A la pista s’entrenava bàsquet o patinàvem quan no havia entrenament i la porta de ferro estava oberta. Per les revetlles allà feien la festa. Jo estava encantadíssima perquè, per un dia, em deixaven sortir per la nit a ballar i sense pares!!! La mare em controlava des de la finestra i, quan ella considerava que ja era massa tard, em cridava per tornar a casa.

Seguint l’ascens per l’avinguda ens trobem el carrer Sido, (en un principi els blocs “Q”), aquell que m’ha vist créixer i jo l’he vist avançar en el temps. Recordo que només havia un cotxe ou, un tricicle, un Sis Cents, i alguna Ducati i una Vespa, només això. Els cotxes van anant fent fora als infants del carrer, l’escenari dels nostres jocs va quedar envaït per automòbils, sorolls i fum.

Es un carrer lleig i fosc, sempre m’ho ha semblat, però en el passat els jocs dels nens era la melodia que substituïa la monòtona remor dels cotxes. Ara un carrer sense vida, cotxes aparcats a les dues bandes i, de tant en tant, es veu a algú caminant per la vorera.

Seguint ens trobem el carrer Naim, aquest carrer si que m’agradava per la llum solar que el caracteritzava. Havien botigues i bars i era un carrer prou concurregut. Una mica més amunt els “pisos nous” arrenglerats fins al final de l’avinguda van fer la seva aparició. Allà viuen algunes de les meves amigues de l’infantesa. No recordo que havia en aquell indret quan era petita, només muntanyes de sorra per edificar. Enfront “la Groga”, d’això si que tinc records. Era una masia vella i mig derruïda , la recordo com en una mena de barranc, les imatges són molt tèrboles i, sota la mirada d’una criatura, poden ser deformades, però el que sí que recordo bé, són les lluites veïnals per la seva restauració per convertir-la en un centre cívic per al barri. Aquí tenim ara La Casa Groga, amb la seva plaça on els nens juguen sota la mirada dels seus pares asseguts a la terrassa del bar.

Al final de l’avinguda veiem la part del darrere de el que va ser “el cole de les monges” on vaig passar molts anys, bons moments i no tan bons, però m’han deixat un regalim positiu. Nenes vestides amb l’uniforme es el que em ve a la memòria, jugant.

Empalmant l’avinguda del Jordà ens trobem pel carrer Natzaret, passem per Can Safont, un bonic casero que fa cantonada. Deien, no ho sé de cert, que allà vivien les monges retirades i, després de estar tancada un munt de temps, va ser la seu d’okupes i a qui la gent del barri va desterrar.

Empinant el carrer de Saldes ens trobem els locals parroquials, on, en el seu moment, va ser “el cole dels nens” actualment escola d’oficis, amb el seu pati i, pujant unes escales, trobarem la parròquia. És una església romànica, petitona i, per a mi, molt bonica. Allà vaig fer la meva primera comunió i vaig assistir a les meves primeres misses. La parroquia també te el seu propi petit cementiri que hem pogut visitar algun diumenge. Avui, després d’aquesta petita visita guiada, ens l’han deixat veure.


Hem acabat aquí el recorregut. Ara tornem a casa, pararem a la terrassa del bar del casal per fer la cerveseta i unes braves.

LOLA B.


REFUGI POÈTIC - Racó de poesia - "Llops" - Maria Jose Pinyol

Bona Diada a tothom! Avui es un dia especial i nosaltres ho hem volgut celebrar a la nostra manera, compartint amb vosaltres aquest poema en...