Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.
Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.
Avui us compartim un altre d'aquests relats que ens han publicat en la darrera edició de la seva revista:
L'OÏDOR
Imatge: Pixabay
No importa el seu aspecte. Mes aviat més gran que jove, mes fort que prim, ni bell ni lleig, però sempre sol davant d’una copa de cervesa i dues, de vegades tres, ampolles buides.
L’oïdor tasta la civada líquida, apreciant els reflexos solars que desprèn a través del vidre i el gust una mica aspre i fort al paladar. Li agraden les fortes i graduades, aquelles que has d’assaborir amb glops curts i espaiats, sense presa, com si el temps s’hagués parat i no importés altra cosa que aquells moments.
Sol, i sempre sol, l’oïdor recorre auditivament les veus que envolten les taules properes a la seva. Amb atenta atenció, però com qui res, escolta la conversa de la taula del darrera i de les de la dreta i l’esquerra, perquè ell sempre seu mirant cap a el carrer, fent com si observés a la gent que passa. De entre els diàlegs, la seva ment escull el que li sembla el més interesant, el més absurd o el més inversemblant. Quant ja s’ha decidit s’encén una altra cigarreta i para bé l’orella. També li passa, de vegades, que es incapaç de triar-ne sols una. Llavors els tons més aguts i més forts, les rialles o els plors son els que decideixen per ell. Però també, en alguna ocasió, va navegant entre dues o tres aigües, picant d’aquí i d’allà, com si d’una cursa de cavalls es tractés i ell, practicant de genet, fos passant d’un llom a l’altre per anar sempre el primer.
El seu caràcter solitari des de nen, va fer que s’aficionés ja a la seva infantesa a devorar converses. Primer eren les de la gent gran parlant a taula els dies de festa. Després les de companyes i companys a l’institut, i les dels professors entre ells, quan no feien cas de la seva presència. I al transport públic, com no! Un lloc genial per satisfer la seva golafreria de diàlegs aliens.
No és avidesa de saber. Més aviat una curiositat malaltissa que ha convertit l’acte d’escoltar en una obsessió, en l’únic objectiu que el mou sense acabar de deixar-lo mai satisfet per més que ho faci, en quelcom més que una necessitat vital.
S’ha fixat, en el llarg transcurs de la seva feina auditiva durant mesos i mesos, tal vegada anys, en que parlen més les dones entre elles i, en cas de ser homes, les converses dels mascles no li interessen tant, per ser més anodines i insulses. Ha decidit, inclús, que serien les més semblants a les seves, en cas que les tingués. Però tampoc es el cas...
Aquesta vesprada, quan ha arribat a la terrassa del bar de la Casa Groga, a la plaça Meguidó, només un parell de dones s’atrevien a fer front a la humitat allà assegudes xerrant. Ha trobat la ubicació adient després de demanar la consumició, i ha començat a “treballar”.
Us diré que tampoc importa massa, per no dir gens, el tema, ja que passaven d’un a l’altre entre riures, dels que tractaven en veu prou alta, com si no els importés la seva propera presència. De fet, era ben bé així.
El que si l’ha sobresaltat ha estat quelcom que mai abans havia passat.
Quan les “parladores” han sortit de l’interior del bar, després de pagar, s’han situat de tal manera que una d’elles, mentre recol.locava el moneder a l’interior de la seva bossa, ha aixecat la mirada, que ha coincidit amb la seva, encuriosida en descobrir l’aspecte de les veus que havia assaborit una estona abans.
Les dues llambregades s’han dissolt en un instant després de descobrir-se mútuament.
Potser ha esta només una coincidència però, avui, ha viscut un moment de pànic en sentir-se delatat.
La Jose
