divendres, 26 d’abril del 2024

Relats 2024 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat.


Masia Can Soler - Sant Genís dels Agudells 2023


A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:


EL PROFESSOR D'HISTÒRIA


Recordo quan feia quart d'ESO a l'institut del Vall Hebron. Un dia el professor d'història, ens va proposar fer una excursió des de la font del Bacallà als jardins del Viver de Can Borni. La veritat és que no vam rebre la idea amb gaire entusiasme, jo ja havia anat un munt de vegades amb els amics, i no precisament per admirar el paisatge, sinó per fumar-nos algun porro fora de la vigilància dels adults, ara reconec que vam tenir sort de no provocar cap incendi i me'n penedeixo de com llençàvem les restes del berenar, sense cap escrúpol.

Però tornant a aquella excursió escolar, la primera parada va ser a Can Soler, per ensenyar-nos els horts conreats pels veïns i destacar algunes de les plantes cultivades.

—El “profe” està tronat —vaig comentar al col·legues—, què té a veure la botànica amb la història?

Doncs resulta que sí, vam descobrir que hi havia molta història. Totes les plantes d'horta provenen d'altres salvatges, domesticades durant segles i mil·lennis. Les cebes son originàries de l'Àsia Central; les cols del Mediterrani oriental; els tomàquets, les mongetes i els pebrots, van ser portats d'Amèrica i adaptades al territori per la feina de pagesos de totes les èpoques. Tot això, ho escoltàvem asseguts a l'ombra d'un nesprer, que, per cert, procedeix de la Xina, es va començar a cultivar al Japó i no va arribar a Europa fins el segle XVIII.

Vam continuar el camí. Ens endinsarem pels corriols entre la vegetació boscosa. El professor ens explicava la relació que van tenir els humans amb el bosc des de la prehistòria. Aquí creixen de forma natural alzines, pins i roures. La fusta va ser el primer combustible que l'ésser humà començà a utilitzar per fer foc, amb ell s'escalfava, s'il·luminava i cuinava. Al llarg del temps, s'utilitza com a material de construcció, per fer mobles i un munt d'eines.

Els arbres també ofereixen aliment amb els seus fruits, a la fauna que viu aquí, especialment als ocells, alguns poden ser comestibles pels humans, com les fruites de l'arboç que vam trobar, estaven molt bones. I entre les herbes, hi havia algunes que eren curatives, el “profe” ens va dir que els laboratoris continuen utilitzant aquestes substàncies en molts medicaments, per això és tan important mantenir la diversitat de les plantes. Llavors ens va fer molt d'èmfasi, en què els vegetals són els ésser vius més importants, de ells depenem tots els animals i els humans, que els necessitem directa o indirectament per alimentar-nos. En canvi ells, amb les seves fulles, són capaços de produir el seu propi aliment gràcies a la fotosíntesi que fan amb la llum solar, capten el diòxid de carboni de l'atmosfera i produeixen l'oxigen, que respirem tots per viure.

Ens vam aturar per esmorzar a la font del Bacallà. Un company va explicar que es diu així perquè si poses un bacallà sota el raig d'aigua, al cap d'una estona només queda l'espina. El “profe” va contestar que és una llegenda un tant dubtosa, el nom ve del peix que hi ha esculpit al frontal. Això sí, aquesta aigua es considerava medicinal i en venia molta gent a omplir garrafes. I va continuar parlant, que durant la edat mitjana, a Barcelona, com en la majoria de ciutats grans, l'aigua sovint estava contaminada i era causa de malalties com el tifus o el còlera, cosa que no passava amb les aigües procedents de les fonts de muntanya.

Finalment, vam arribar al Viver de Can Borni.

—Algú sap quan es va construir aquest parc? —va preguntar el professor.

No contestava ningú. Llavors me'n vaig en recordar de la primera vegada que vaig venir amb els pares.

—Crec que va ser el 2006.

—El 2006 va ser quan el van rehabilitar, després de estar abandonat durant molt de temps. Va ser construït a l'any 1919, fa més d'un segle. El va dissenyar el que llavors era el director de Parcs i Jardins de Barcelona: Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Es va inspirar en els jardins d'estil àrabs. Com podeu veure, hi ha especies autòctones i d'altres exòtiques d'arreu del món. Com aquest cedre de l'Atles. Sabeu on està l'Atles?

Això sí que ho sabíem uns quants, teníem companys que també eren naturals del Marroc.

Sempre agrairé al nostre “profe” d'història, com ens va canviar la manera d'observar la naturalesa.


Maria Cristina Garcia Carrera




dissabte, 20 d’abril del 2024

Us esperem a la nostra paradeta de SANT JORDI - Programa d'activitats al barri 2024


Hola amics!

Grup Literari "El Vici Solitari"


Com cada any, en aquesta data tan especial per a nosaltres i per a tots 

els amants de la lectura, us esperem a la nostra paradeta a 

la marquesina de la Via Julia amb la resta dels col·lectius del:




Tindrem llibres de la biblioteca del Casal i de les editorials crítiques Manifest, 

Verso, Tigre de Paper i Bellaterra Edicions, 

passarem una bona estona plegats en un dia ple de cultura!!!



Aprofitarem per presentar-vos el nostre nou llibre:

7 – MATERIAL SENSIBLE


El nostre peculiar homenatge als cèlebres 7 PECATS CAPITALS.


Us avancem el Programa d'Activitats al barri per a tota la setmana de Sant Jordi:

 

Com cada any, us hi esperem! No podeu faltar en una dia tan especial!




dimarts, 16 d’abril del 2024

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” Març - Tema: Humans i Robots - "Viatge al planeta nou"

En aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal dels "ORÍGENS / ARRELS". AQUÍ teniu les bases del concurs d'aquest any:


A la cinquena entrega, al mes de Març, els dos subtemes suggerits son "HUMANS I ROBOTS - INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL".


Us comparteixo un dels relat que hem presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


"VIATGE AL PLANETA NOU"

Imatge: Pixabay


La nau espacial segueix la trajectòria prevista. Dins, la Capitana, computadora central, fa les indicacions pertinents als robots.

—Atenció Doc-7. Ha acabat de supervisar les constants vitals dels passatgers?

—Sí Capitana. Els cinquanta humans continuen monitorats amb coma induït. Els nivells d'oxigen a la sang és correcte. Estan preparats per rebre l'alimentació intravenosa de la jornada.

—Perfecte Doc-7, descansi. Inf-12, cal mantenir els viatgers sans i amb tots els òrgans operatius i s'ha de tenir especial cura amb les deu femelles embarassades.

—A l'ordre, Capitana. Cada individu rep una alimentació específica. Tots els fetus es desenvolupen segons l'estandar establert.

—Pag-9 i Gan-12, heu estabilitzat el banc de llavors i embrions?

—Capitana, un cop resolta l'averia, he aconseguit recuperar tan sols un trenta per cent de les sements vegetals. Però Gan-12 encara ho ha tingut pitjor.

—Només s'han pogut salvar uns pocs embrions d'animals, Capitana. No hi hauria manera de reposar les pèrdues?

—Impossible Gan-12. Encara que dins de l'aeronau estem a la jornada cent vint, equivalent al mateix nombre de dies terrestres, a l'exterior han transcorregut milions d'anys, el Sol ha esdevingut un gegant vermell i l'existència de la Terra ja és història.

—Així és Gan-12, —intervé el robot Cal-15— viatgem gairebé a la velocitat de la llum, dins de la nau el temps transcorre lentament, però fora tot ha canviat, el sistema solar està a punt de col·lapsar.

La Capitana, continua pilotant la nau cap al planeta K008, que sorgirà de una estrella en formació d'una galàxia que acaba de nàixer. El trajecte del viatge ha arribat al seu equador, queden cent vint jornades per despertar als humans, vint-i-cinc mascles i vint-i-cinc femelles, deu d'elles prenyades. S'espera que el planeta escollit sigui viable. Però lamentablement, només s'han pogut conservar algunes llavors vegetals i molt pocs embrions terrestres. S'hauran d'adaptar a la pròpia flora i fauna del nou món.


Maria Cristina Garcia Carrera

 



diumenge, 14 d’abril del 2024

NOU LLIBRE 2024 de "El Vici Solitari" - 7 Material Sensible

 

Ja tenim aquí el nou llibre del Grup d'Escriptura “El Vici Solitari”.

Aquesta any amb un nou projecte, centrat amb el conegut tema dels 7 PECATS CAPITALS




7 - MATERIAL SENSIBLE


Es un recull de relats dels diferents integrants del Grup Literari, tots al voltant dels cèl·lebres 7 Pecats capitals.

Alguns son divertits, altres tenen un to de denúncia, alguns son una mica picants, es pot dir que hi han relats per a tots els gustos.




Vine a buscar el teu exemplar al CASAL 3 VOLTES REBEL,

Passeig Urrutia, nº 125 - Barcelona.




On també pots participar en el nostre taller d'escriptura creativa!

Anima't! Segur que tens moltes coses per a explicar!

T'esperem!



ELS NOSTRES PROJECTES


2023


ENTRE EL BÉ, EL MAL I EL MISTERI
ó
 ENTRE EL BIEN, EL MAL Y LO OCULTO




Un projecte una mica arriscat però molt divertit:


Una novel·la feta per 10 autors. El resultat, una historia divertida, amb misteri i molts personatges, alguns inquietants, altres misteriosos i tots força entranyables. Esperem les vostres opinions.




També pots demanar els llibres anteriors del Taller Literari " El Vici Solitari":




Son un recull de relats curts, en català i castellà, de tots els membres del grup! Encara no els tens?

Aquí pots trobar un "tastet" d'algun d'aquests relats.








Si vols informació sobre el taller d'escriptura que compartim, i vols apuntar-te... 

No ho dubtis i vine.

dijous, 11 d’abril del 2024

Cada jueves, un relato - Tema: Uno entre mil – Singularidad entre la multitud – “Sandra"

Esta semana desde el Blog NEOGEMINIS nos proponen el siguiente reto. Narrar alguna historia en la que el tema central sea la singularidad entre la multitud. Lo que hace que algo o alguien destaque entre el resto, lo que se define en ocasiones como uno entre mil.


AQUÍ podréis encontrar el resto de relatos participantes.


"SANDRA"


Imagen: Pixabay


Sandra era una muchacha rara para todos los que la rodeaban. Solitaria y muy poco comunicativa. Su familia no entendía como habiéndose criado con sus cuatro hermanos no mostraba cercanía con ninguno de ellos. Un día, cumplidos los veintiún años, preparó la maleta y se marchó sin más explicaciones.

Viajó de país en país, intentando descubrir qué necesitaba y no lograba encontrar en el resto de la gente.

Deambulando por una selva se tropezó con un árbol caído y justo a su lado vio una cría de león, malherida y abandonada. Mirando a los ojos del animal se dio cuenta de que le pedía ayuda. En ese mismo momento Sandra comprendió que ella estaba hecha de otra materia. Su lucha existencial acabó allí.

No todos estamos hechos para vivir en este mundo dominado por el tiempo y la tecnología.

Maria de la O

Cada jueves, un relato - Tema: Uno entre mil – Singularidad entre la multitud – “ Inestabilidad"

Esta semana desde el Blog NEOGEMINIS nos proponen el siguiente reto. Narrar alguna historia en la que el tema central sea la singularidad entre la multitud. Lo que hace que algo o alguien destaque entre el resto, lo que se define en ocasiones como uno entre mil.


AQUÍ podréis encontrar el resto de relatos participantes.


"INESTABILIDAD"


Imagen: Pixabay

Eran las seis de la mañana. Sólo sentía sus pasos. Sin saber el porqué, se encontraba bajo la chispeante lluvia, que casi no mojaba el pavimento. Y esas calles vacías de multitudes, sonreía discretamente, aprovechándose de la situación, bien por ese vacío en soledad. Aún tenía los párpados llorosos de ese sueño que la despertó. Se sentía tranquila, sosegada y más confiada al no encontrarse con nadie en su caminata hacia dónde fuera, ni ella misma lo sabía. No se dio cuenta de lo rápido que pasó el tiempo cuándo vio con la de gente que se cruzaba de ida y vuelta. Ellos le daban pavor, ese acercamiento y roce de sus ropas y sus miradas, que ella creía eran acusadoras, de que ella no tenía derecho de pisar el mismo suelo. Bajaba sus mangas hasta esconder las uñas, y subía el cuello de su chaqueta gris, que ella usaba para salir a la calle.

Por favor, se decía hacia adentro, llegando al diafragma, dónde ella creía no saldría ni una queja de miedo. La caminata continuaba, sin saber ella hacia dónde iba. Ella simplemente caminaba, marcaba cada lento paso como si los contara, necesitaba un largo tiempo, casi de horas, para hallar la seguridad al sentirte sola. ¿Qué necesidad tenía de la gente? Asustada se lo preguntaba, sabiendo que en esa tesitura se encontraría. Llegó el momento más terrorífico para ella, cuando ya el espacio denso, cerrado de multitudes, que la obligaba a sentir su ahogo, pulsaciones rápidas, y el querer correr, salir del bullicio, de la marabunta de las gentes... el salir con un sprint, imposible con el gentío. Llegó a tal extremo que se sintió asfixiada. Retiraba con sus manos a todo aquel que le quería prestar ayuda,

Nuevamente sobre el diván como cada mes, ella soltaba el día a día, sin poder ponerle remedio. Y la psiquiatra arremetía.

—No mejoras, continuas con tus miedos, es culpa tuya. La medicación la tomas unos días y la dejas el doble de tiempo. ¿Cuántas veces te hemos propuesto un ingreso por tu bien? Estarías controlada. Llevamos igual desde hace siete meses, mientras no cuentes lo que te pasó ese fatídico día que te encontraron en el callejón, no podremos ayudarte.

Fina

Cada jueves, un relato - Tema: Uno entre mil – Singularidad entre la multitud – “ La confesión "

Esta semana desde el Blog NEOGEMINIS nos proponen el siguiente reto. Narrar alguna historia en la que el tema central sea la singularidad entre la multitud. Lo que hace que algo o alguien destaque entre el resto, lo que se define en ocasiones como uno entre mil.


AQUÍ podréis encontrar el resto de relatos participantes.


"LA CONFESIÓN"

Imagen: DanielHannah - Pixabay


Sí mamá, ya lo sé. Ser notario es una tradición en nuestra familia, algo que se ha repetido a lo largo de generaciones. Las paredes del vestíbulo de la notaría, prácticamente se han quedado pequeñas mostrando los retratos de todos mis antepasados que ejercieron dicho cargo.

Ya sé que tú y papá, desde que tengo uso de razón, habéis organizado mi futuro al milímetro. Mis próximos diez o quince años los tenía totalmente hipotecados: primero la carrera, después las oposiciones, el paso siguiente sería encontrar una chica de buena familia para finalmente casarme, tener un hijo varón, esperar a que papá se jubilase y añadir otro retrato al vestíbulo.

Pero, resulta que yo... Bueno, que yo no soy como creéis que soy. Desde mi más tierna infancia que tengo tendencias diferentes a los otros niños, no me gustaba jugar a futbol con ellos, prefería los juegos tranquilos de las niñas, envidiaba sus vestidos y en secreto me probaba la ropa de mi hermana, me pintaba los labios y los ojos y me veía bonita... Sí, bonita, no guapo. Es lo que siento, mamá.

No, no creas que me atraen los hombres sexualmente, me gustan las mujeres, mi problema es la identidad de género, porque no me siento hombre, me siento mujer, pero por mi tendencia sexual, se podría decir que soy lesbiana. Míralo por la parte positiva, es posible que te de nietos sin necesidad de vientres de alquiler y otras mandangas.

En cuanto a lo de notario... pues tampoco. Lo mío es el baile, el teatro, el cine y la música. Soy una artista completa y en eso pienso dedicar toda mi existencia ¡Os pongáis como os pongáis!

¡Mamá, mamá!... Se ha desmayado...


Maria Cristina García Carrera





dimarts, 9 d’abril del 2024

Abril Literari a Nou Barris + IV Concurs Literari "Fira Vins Rebels"

 

PROPOSTES LITERARIES A L'ABRIL A
NOU BARRIS




I per a qui li agradi participar en Concursos Literaris i gaudeixi d'un bon vi, 
aquí us deixem una nova proposta:





divendres, 5 d’abril del 2024

Relats 2024 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

Des de fa ja uns anys estem convidats pel Col·lectiu d'Escriptura de Sant Genís dels Agudells, a participar en el seu recull de relats per la seva revista anual, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Cada any presentem diferents escrits d'alguns dels membres del nostre grup d'escritura, "El Vici Solitari", sempre com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís dels Agudells.

Pels volts de Sant Jordi quedem a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia, cadascú llegeix el seu relat. 

A continuació us compartim un dels relats presentats aquest any:



UN PASSEIG PER ST. GENIS



Sortint del metro, fa anys inexistent, una sèrie d’edificis alts, et donen la benvinguda al barri. Recordant em passa pel cap la llar d’ infants on jo vaig treballar, la perruqueria…. Per l’avinguda del Jordà, el cinema que, temps després es va convertir en la Letel que, quan passaves pel costat, l’olor t’ofegava.

Carrers costeruts, degradats, record d’un barri nou, ara en decadència. Pujant per l’avinguda,per una banda, veus el mur de l’hospital de Sant Rafael, mantinguts arbres i plantes. L’altra vorera desgastada pel pas del temps amb llambordes esguinzades. Encara veig les senyores assegudes a una mena de petit muret amb el carro de la compra. Necessitaven fer un descans en meitat de la pujada per recuperar forces i seguir l'ascens fins la seva llar. Ma mare, la veïna del costat, la del tercer primera, la de l’altra escala … allà es reunien cansades, comentant el temps, la pujada dels preus i preguntant per la família. A la poca estona, després del breu descans, tornaven a reemprendre el camí. Era un temps ple de vida, amb carrers animats per les anades i vingudes de les veïnes, dels nens jugant pels carrers. Em recordo patinant en una petita pista rodona amb les companyes de l’escola.

Seguint pel carrer, de sobte el canvi. Allò que recordes com a horrorós, els baixos del carrer Sido amagats darrere un mur altíssim on no entrava la llum, sempre en penombra que ens produïa por, ara és un petit carreró animat per plantes, un lloc on , fins i tot, pots passejar. El mur ha desaparegut i la llum ha penetrat. Endinsar-te per aquest espai, arribes on era “la pista” , ara una mena de petit parc. A la pista s’entrenava bàsquet o patinàvem quan no havia entrenament i la porta de ferro estava oberta. Per les revetlles allà feien la festa. Jo estava encantadíssima perquè, per un dia, em deixaven sortir per la nit a ballar i sense pares!!! La mare em controlava des de la finestra i, quan ella considerava que ja era massa tard, em cridava per tornar a casa.

Seguint l’ascens per l’avinguda ens trobem el carrer Sido, (en un principi els blocs “Q”), aquell que m’ha vist créixer i jo l’he vist avançar en el temps. Recordo que només havia un cotxe ou, un tricicle, un Sis Cents, i alguna Ducati i una Vespa, només això. Els cotxes van anant fent fora als infants del carrer, l’escenari dels nostres jocs va quedar envaït per automòbils, sorolls i fum.

Es un carrer lleig i fosc, sempre m’ho ha semblat, però en el passat els jocs dels nens era la melodia que substituïa la monòtona remor dels cotxes. Ara un carrer sense vida, cotxes aparcats a les dues bandes i, de tant en tant, es veu a algú caminant per la vorera.

Seguint ens trobem el carrer Naim, aquest carrer si que m’agradava per la llum solar que el caracteritzava. Havien botigues i bars i era un carrer prou concurregut. Una mica més amunt els “pisos nous” arrenglerats fins al final de l’avinguda van fer la seva aparició. Allà viuen algunes de les meves amigues de l’infantesa. No recordo que havia en aquell indret quan era petita, només muntanyes de sorra per edificar. Enfront “la Groga”, d’això si que tinc records. Era una masia vella i mig derruïda , la recordo com en una mena de barranc, les imatges són molt tèrboles i, sota la mirada d’una criatura, poden ser deformades, però el que sí que recordo bé, són les lluites veïnals per la seva restauració per convertir-la en un centre cívic per al barri. Aquí tenim ara La Casa Groga, amb la seva plaça on els nens juguen sota la mirada dels seus pares asseguts a la terrassa del bar.

Al final de l’avinguda veiem la part del darrere de el que va ser “el cole de les monges” on vaig passar molts anys, bons moments i no tan bons, però m’han deixat un regalim positiu. Nenes vestides amb l’uniforme es el que em ve a la memòria, jugant.

Empalmant l’avinguda del Jordà ens trobem pel carrer Natzaret, passem per Can Safont, un bonic casero que fa cantonada. Deien, no ho sé de cert, que allà vivien les monges retirades i, després de estar tancada un munt de temps, va ser la seu d’okupes i a qui la gent del barri va desterrar.

Empinant el carrer de Saldes ens trobem els locals parroquials, on, en el seu moment, va ser “el cole dels nens” actualment escola d’oficis, amb el seu pati i, pujant unes escales, trobarem la parròquia. És una església romànica, petitona i, per a mi, molt bonica. Allà vaig fer la meva primera comunió i vaig assistir a les meves primeres misses. La parroquia també te el seu propi petit cementiri que hem pogut visitar algun diumenge. Avui, després d’aquesta petita visita guiada, ens l’han deixat veure.


Hem acabat aquí el recorregut. Ara tornem a casa, pararem a la terrassa del bar del casal per fer la cerveseta i unes braves.

LOLA B.


dimecres, 3 d’abril del 2024

Concurso Abril - Tintero de Oro – Homenaje a Isabel Allende y “La casa de los espíritus”– “La mansión“

Este mes de Abril, desde nuestro Blog amigo EL TINTERO DE ORO, nos proponen el siguiente reto: escribir un relato que contenga espíritus o espiritistas o casas encantadas. Puede ser un relato de misterio, de terror, o simplemente, contar una anécdota al respecto.


AQUI podreis encontrar el resto de relatos participantes:

" LA MANSIÓN"

Imagen: Pixabay


Cuando vi anunciada la venta de aquella mansión por un precio tan bajo, sospeché algo, de todas maneras pensé que no tenia nada que perder haciéndole una visita. El agente inmobiliario me explicó que pertenecía a un matrimonio que perdió a su único hijo accidentalmente, se cayó de uno de los árboles que rodean la casa, desde entonces se fueron a vivir lejos de aquí, ya hace algunos años, no piensan volver por el mal recuerdo y quieren deshacerse de la propiedad cuanto antes.

Mi primera impresión fue negativa, la dejadez del jardín, una maraña de matorrales espinosos que barraban el paso a una caseta de jardinero, en la que resultó imposible entrar. Sí que pudimos hacerlo a la mansión, aunque hubo que encender la luz porque la hiedra había cubierto absolutamente toda la fachada, incluidas las ventanas.

El interior era espectacular. Una brigada de limpieza había adecentado las estancias lo suficiente como para entrar a vivir de inmediato. El mobiliario de calidad, la decoración elegante, la cocina completa con todos los electrodomésticos funcionales, un cuarto de lavadora, secadora y plancha, el salón y las habitaciones amplias... ¿Qué más podía pedir? Decidí comprarla.

A los pocos días me instalé. Lo primero que hice fue recortar la hiedra que cegaba las ventanas, la luz entró libremente a todos los rincones. Me reafirmé que había hecho una excelente compra.

Guardé mi ropa en los armarios, llené la nevera y me preparé la cena. Después de poner en marcha el lavaplatos, me fui al salón a ver un rato la televisión, hasta que me entró sueño y fui al dormitorio.

Aquella noche pensé dormir de una tirada. Pero apenas una hora después, un ruido, una especie de chirrido, me despertó. Unas sombras, proyectadas desde la ventana, se movían. Paralizada, busqué una explicación... Debían de ser pájaros, quizá murciélagos. Las sombras crecieron hasta ocultar la luna, dejando la habitación en absoluta oscuridad. Al final me dormí, pero no con el sueño reparador esperado, fue una pesadilla de turbadoras imágenes. Penetraba en un bosque, entre árboles de retorcidas ramas que me ahogaban. Yo trataba de escaparme, pero otras hierbas me detenían y me amarraban...

Cuando desperté, no daba crédito... La hiedra volvía a cubrir la ventanas de toda la mansión. ¿Cómo pudo crecer más de un metro en una noche?

Alguna cosa tenía que hacer, iría a comprar algún herbicida potente, pero antes quería intentar entrar en la caseta del jardinero. En el sótano de la casa encontré un pico y una pala.

Con mucho esfuerzo, arranco las raíces de las zarzas, las espinas me hieren, pero no me rindo. Imagino la hoguera que haré con ellas ¡Sabrán quien manda aquí!

¡El ruido! Vuelve ese chirrido desesperante que escuché esta noche... El cielo desierto, sin pájaros, ni siquiera insectos. ¿Entonces?

¡Las zarzas! Vuelven a crecer... Me están rodeando, los árboles extienden sus ramas, me alcanzan... ¡Noooo!

...

Maria Cristina García Carrera

Imagen: Pixabay

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” Abril - Tema: Crim i Càstig - "Viatge al planeta nou"

Aquesta edició del Concurs   ARC , tindrà com a tema principal els "ORÍGENS / ARRELS".  AQUÍ  teniu les bases del concurs d'aq...