REFUGI POÈTIC - Racó de poesia - "Llops" - Maria Jose Pinyol

Bona Diada a tothom!

Avui es un dia especial i nosaltres ho hem volgut celebrar a la nostra manera, compartint amb vosaltres aquest poema en català.

Aquesta setmana us presentem aquest poema de la nostra companya Maria Jose Pinyol que porta el nom de "Llops".

Es un poema que hem volgut recuperar, publicat en el nostre llibre “Mare Terra” del 2020, i ens parla dels sentiments que es desperten en una persona ferida i de com el seu patiment la transforma. Un  poema ple de força i visceralitat:

Pintura: Lluis Rizzo Rey

LLOPS

Els ullals dels llops

esgarren la meva pell.

I en cada raig de sang

una força incompresa neix.

Esdevé foc i em crema,

les galtes, el pit i el cor.

Flama sóc encesa

que vol devorar el món.

Cavall desbocat al galop,

neguitosa l’ànima dolguda,

no romandré més en la quietud,

esdevindré força de natura.

Vent del nord, gelada,

tempesta esfereïdora,

marejada forta que arrasa,

dura, feréstega, colpidora.

M’han robat la dolçor del rostre.

M’han arrencat l’esperança il·lusa.

M’ha despertat, dolenta de sobte,

el malson de la nit freda i bruna.

No ploraran més penes els meus ulls.

Caminaré serena, ferma.

La ràbia sostindrà el meu cos adust

i deixaré sortir la nua bèstia.

(La Jose – Llibre “Mare Terra” 2020)

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de 

 "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, 

al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía - "El mar, el meu amic" - Lola Beltran

Aquesta setmana, la nostra companya Lola continua gaudint de l'estiu aprop d'un dels seus millors amics. I és que el Mar la compren com ningú, o potser és al revés?

Tots dos formen una parella molt interessant, com veureu en el seu poema que us compartim a continuació:

EL MAR, EL MEU AMIC

Foto: Lola Beltran

El mar, el meu amic.

Asseguda a la teva catifa daurada,

T’observo.

El teu blau intens em reconforta, em tonifica.

Admiro aquella línia marcant el límit entre tu i el cel,

Totes dues blaves amb diferent to.

Deixo que les teves aigües acaronin els meus peus

I la Garbinada m’envolti i m’abraci.

Aquí, observant-te, em sento en pau,

Una pau consoladora i gratificant,

Una pau que em fa veure ninfes ballant

I em sento feliç.

Es pel matí,

El sol brilla damunt teu

I tu deixes veure el seu reflex

A les teves aigües.

Falten hores per que el sol es posi,

Jo em quedaré aquí

Asseguda, esperant …

Avui és lluna plena,

Es encantador veure sortir la lluna a l’horitzó

Aquí em quedo,

Asseguda, esperant …

Lola Beltran

Si quieres disfrutar de más poesías de nuestras compañeras de  "EL VICI SOLITARI" puedes encontrarlas AQUI, en nuestro REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía - "Altres visions" - Lola Beltran

La setmana passada us vam compartir un poema de la nostra companya Lola inspirat en el mar. Avui us presentem un altre, que podríem dir es la continuació del anterior.

Com si un poema pogués tenir segones parts, i es que l’encís de la nostra companya Lola pel Mar no te final!

Fotografía: Lola Beltran

"ALTRES VISIONS"

 

Asseguda al meu roc estimat

Veig l’aparició de la lluna

Es reflexa a les aigües tranquil·les

D’un mar en repòs.

Calma, pau …

El sol s’amaga darrere les muntanyes,

Encara no és fosc

Es aquell moment del capvespre

Que estimula els sentits

 I Permet donar-li vida a la vida

 

La foscor avança i, els tons del cel,

Primer blaus, després vermellosos i daurats

S’han convertit en un color indescriptible,

El mar blau fosc intens

I la lluna, ja més alçada,

Sembla pintada a les seves aigües.

Des d’aquí veig el port,

Fixant-me bé i desdibuixades,

Percebo petites embarcacions

Endinsant-se cap a l’horitzó.

Les he perdut,

La foscor les ha engolit.

 

Des de el meu podi també veig el far

I el reflex a l’aigua de les llums

D’aquest poble petit.

Amb aquest espectacle encara latent,

M’acomiado del meu roc

I, demà serà un altre dia.

Lola Beltran

Si quieres disfrutar de más poesías de nuestras compañeras de  "EL VICI SOLITARI" puedes encontrarlas AQUI, en nuestro REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía - "Visions" - Lola Beltran

Aquest mes de Juliol, ja ficats de ple a l’estiu, continuem dedicant aquest racó poètic al Mar. Un element que sense cap dubte ha sigut una gran inspiració per a molts poetes. 

Avui us compartim aquest poema de la nostra companya Lola, que ilustrem també amb una de les nombroses fotografíes que li agrada fer-li quan va a visitar-lo i a compartir connfidencies amb ell.

Definitivament, ella te un lligam especial amb el Mar.

Fotografía: Lola Beltran

"VISIONS"

Asseguda sobre un roc,

Observo la platja, el mar,

El sol reflectit a les seves aigües, 

El blau intens d’un dia acabat d’estrenar.

Algun nuvolet decora el cel

I, allà a l’horitzó,

Un vaixell la creua en paral·lel.



Aquesta sensació de pau em fa somniar.

Somnio … Somnio endinsar-me al mar, 

Amb una petita barca de vela.

Veig dofins saltant al voltant 

Donant-me la benvinguda.

Sento el cant de les sirenes, 

 L’ escolto.

 


En surt una,

La veig, em veu i m’envia un petó.

En Posidó sorgeix del no res, 

Al ben mig d’aquella blavor, du la seva forca.

També em mira

I torna a enfonsar-se al seu reialme.

Tot és immensament viu.



Miro el rellotge

veig que es l’hora d’alçar-me

I marxo

Lola Beltran

Si quieres disfrutar de más poesías de nuestras compañeras de  "EL VICI SOLITARI" puedes encontrarlas AQUI, en nuestro REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

 

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - Primavera perduda - Maria Jose Pinyol

Hola bloggers!

Dintre d’uns dies ja direm adeu a la poètica primavera per donar-li la benvinguda al exuberant i calorós estiu. Bé, aixó segons el calendari perque sembla que amb aquesta calor que estem passant aquests dies l'estiu s'ha avançat.

Així que ens acomiadem de la primera fins l’any que ve amb aquest poema de la Jose, fent-li un petit homenatge, per tantes poesies que haurà inspirat.

Aquest poema que us compartim avui és de la nostra companya Maria Jose Pinyol, i va ser publicat en un dels nostres llibres titulat “MARE TERRA” per allà el 2020.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

"PRIMAVERA PERDUDA"

Aquest març he perdut la primavera. 

Vaig esperar-la pacient durant les neus, vora el foc, aspre a la meva pell blanca.

Com Afrodita de l’escuma, vaig sorgir nua d’ella. 

Em vaig engalanar durant molts dies a la meva cambra fosca, 

davant d’un insatisfet mirall que no es va acontentar

 fins que els cabells van ser prou llargs per tapar, capritxosos, el meu sexe nu, 

a fi d’envoltar-lo de misteri i de desig.

Quan la porta s’obrí, descalços els meus peus, 

van ser honorats i ben rebuts per càlids rajos que semblaven esperar-los.

El meu cos va tremolar desijtós d’ells, 

del seu càlid amor, 

veient-se, tot ufanós, 

tocant la gespa verda pintada dels colors lluents de l’Arc de Sant Martí.

Però tan sols va ser un tendre somni, un record d’un passat que va passar...

I em vaig trobar envoltada només de sol i verds, 

i d’un cel blau sense cap núvol blanc. 

Orgull d’empolainar-me, 

veure’t i embruixar-te, 

no em va deixar fruir les flors i les seves olors.

I amb llàgrimes als ulls rebré l’Estiu, 

que em farà bruna la cara. 

Monocromia monòtona m’envoltarà, 

banyant-me a la sorra morta d’una oblidada platja sense orenetes.

Mari Jose Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Instants" - Lola Beltran

Hola bloggers!

Avui és el torn de la nostra companya Lola. Si hi ha un element inspirador per els poemes de la nostra amiga Lola és, sense cap mena de dubte, el mar. I es que a ella, com a molts altres poetes, els hi aporta una serenor i una calma, que els hi permet exterioritzar millor els seus sentiments. Aquí teniu una prova:

Fotografia: Lola Beltran

"INSTANTS"

Sota el sol radiant,

La sorra daurada resplendeix.

La mar, d’un blau intens,

M’acarona amb el seu ritme.

La brisa, suau i fresca,

M’omple els pulmons i,

Capto la dolça salabror marina.

 

L’aroma m’envolta,

La mar em canta,

La sorra n’acull, i,

El sol que m’escalfa,

Em fa sentir viva i relaxada.

El cel, blau i sense núvols,

Acompanya l’entorn

I m’omple el cor

De serenor i pau.

 

Gràcies planeta terra

Per permetre’m gaudir

D’aquest meravellós moment.

( Lola B.)

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "L'Oasi" - Maria Jose Pinyol

Hola bloggers!

Avui tenim un altre exemple del que sovint anomenem “prosa poètica”. En aquest cas de la ma de la nostra amiga Maria Jose Pinyol, una metàfora màgica del que pot ser una historia d’amor. Pot esdevenir el nostre oasi particular i perfecte al principi, i amb el temps potser es va convertint en un paradís no tan perfecte.

Pintura en aerógraf: Lluis Rizzo Rey

L'OASI

Era un oasi al desert. Els dos teníem l’aigua que necessitàvem. Ens banyàvem en ella, hi jugàvem, la bevíem.

El Sol ens mirava fruir-ne, orgullós, altiu, segur d’ell mateix i dels éssers que la seva energia alimentava.

Un dia li va néixer al cor la gelosia.

No podia gaudir dels plaers que nosaltres havíem.

El seu sentiment va derivar en ràbia. Va començar a cremar més fort que mai durant hores, dies i mesos.

L’oasi, finalment, es va assecar.

Van començar a morir primer les palmeres. Després, nosaltres.

Ja no tenia aigua per donar-te. La poca que guardava el meu cos, la necessitava per a mi.

Tu tampoc me’n podies donar.

Asfixiats de calor, vam buscar la minsa ombra dels arbres morts. Jo et vaig cedir l’ombra més gran.

L’arrogància del Sol seguia present. Ens cremàvem. Cadascú al seu rogle, no teníem forces ni per dirigir-nos un somriure. Els nostres dits ja no es tocaven. El silenci i la resignació s’escamparen arreu. Ni un trist cant d’ocell, ni un udol de cap animal...

Una nit de Lluna plena vam entendre que només marxant sobreviuríem.

Primer vas començar a caminar tu fins trobar el riu. Jo et seguia, lluny, fixant-me en les petjades que havies anat deixant.

Vam passar dies, mesos, anys, deixant que el corrent ens arrossegués a nous indrets, on un Sol menys inclement ens tornés a donar vida.

Prims, famèlics, tristos, embogits, cadascú de nosaltres va trobar la seva platja, on arrecerar-nos i tornar a agafar forces. Per seguir vivint i seguir creixent.

L’alè de vida ens va envair les ànimes altre cop.

Avui la meva font brolla serena per saciar-me i saciar als que son al meu costat.

Tu no hi ets. No te la puc oferir. N’hauràs trobat una de pròpia.

Si un dia t’acostes, et convidaré a beure’n.

Ja no estic assedegada i el meu Sol es plàcid i generós.

He trobat un nou oasi.

Maria Jose Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - Si la paraula hagués estat el teu gest - Maria Jose Pinyol

Hola bloggers!

De nou tenim avui un altre poema de la nostra amiga Jose, en aquest cas ens parla de la necessitat de l’oblit, quan els records són dolorosos. I es que quan es tracta d’amor i desamor, la Jose ens ho explica així de bé:

Pintura en aerógraf: Lluis Rizzo Rey

SI LA PARAULA HAGUÉS ESTAT EL TEU GEST

 

Els meus dies han perdut el sol, 

les meves nits els estels i la lluna. 

La meva boca, el somriure. 

El meu tacte, la teva dolça pell.

Em forço a oblidar i l’oblit no arriba.

No vull recordar i el record em perd. 

Trista enyorança d’allò que va existir, 

d’aigua de vida que s’esmuny entre els dits.

El meu cos, tot sencer, et crida 

i li nego la veu per què no em sentis. 

No vull que escoltis el seu prec, 

ni em permeto buscar, de nou, la teva ma.

Decebuda i trista per les teves paraules, 

no donaré cabuda a noves decepcions. 

No pot rebre més mal el meu amor, 

ni acceptarà excuses de mal pagador.

Si haguessis demanat perdó, 

tan sols una tendra paraula de disculpa... 

Si la paraula hagués estat el teu gest 

per permetre arribar nous camins...

Com sempre, et vas tancar en una bombolla 

de silenciós orgull, desconfiança eterna, 

que et va pintar a l’ànima la matinada sorda 

d’un passat que punxa i es gangrena.

Plorant tot el meu cor s’allunya. 

Plorant vull oblidar aquesta condemna 

de seguir estimant-te, malgrat tot. 

De sentir-me, de nou, sent incomplerta.       

Maria Jose Pinyol           

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

                 

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - La Maror - Maria Jose Pinyol

Hola bloggers!

Avui recuperem un relat poètic de la nostra companya Jose, publicat al 2020 en el recull de relats anual del nostre Grup Literari de EL VICI SOLITARI, titulat: “Mare Terra”.

La lluna, el mar, les estrelles, son elements molt inspiradors per a molts poetes en les seves creacions. La nostra companya Maria Jose Pinyol, no podia ser menys, també els inclou en aquest dolç poema, ple de simbolisme i tendresa, amb la Mar com aquella mare absent. 

Un delicat poema per celebrar avui el dia de la Mare i rendir-les un poètic i amorós homenatge!

Pintura: Lluis Rizzo Rey

La maror porta avui remor de plata.

Inabastable, en boca de les ones

que es trenquen a la platja,

l’horitzó llunyà parla.

Absència de carícies d’unes mans blanques,

de mossets a la orella, petó a la galta...

La Lluna que fou plena, s’ha tornat nova. 

Els ulls que ahir em miraven, granets de sorra.

Ella s’ha fet eterna, dins de mi lluu.

L’infinit me la porta i la recull.

Mare que calla i vetlla vers matiner,

cada matí et retrobo aquí al passeig,

a la terrassa amiga, al meu cafè;

a l’alè de les barques i els mariners.

Cançó de bressol la maror porta.

Acarona el meu cor i se m’emporta

en braços del amor que ella em professa,

que resta en el meu front quan ella em besa. 

                                                              Maria José Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - Trencaclosques i cossos - Maria Jose Pinyol

Hola bloggers!

Avui recuperem un relat poètic de la nostra companya Jose, publicat al 2019 en el recull de relats anual del nostre Grup Literari de EL VICI SOLITARI, titulat: “Bar, lugar de historias”.

Aquest relat poètic és una explosió dels sentits, molt sexy i ple de sensacions. A més d’una lliçó d’anatomia molt suggerent. A veure que us sembla:

Pintura: Lluis Rizzo Rey

"TRENCACLOSQUES I COSSOS"

Al vallet de la font amiga que començar en acabar el teu baix ventre, turó arrodonit i dolç, s’acoblen mes natges blanques al final d’una esquena enamorada del teu pit.

Una brisa calenta, escapant-se de la teva boca, vol jugar amb el teu coll i amb les meves espatlles, mentre tons llavis mullats de desig me l’encomanen.

Em tombo cap a tu i t’escampo mil petons sobre els putgets que el cor t’amaguen. Tu, amb les cintes dels braços i les cames m’emboliques donant-me escalf.

Plena d’aquest calor, baixa el meu cap buscant la panxa, el melic, les engonals, el membre dur, les cuixes...

Ens tornem peces d’un trencaclosques que, sense presses, componem. Com si fos un joc. Com nens encuriosits que busquen descobertes en la bellesa de qualsevol detall. 

Tot el teu cos vull reconèixer i vull besar abans de ser jo teva i fer-te meu. Gronxant-nos un a l’altre, fruir de la disbauxa boja que precedeix la calma.

Retrobada la serenor les tornes canvien. Dues llunes rodones et busquen les espatlles, i el meu pubis s’enganxa al final dels teus glutis. 

Sota la teva aixella un braç doblega el colze per estrènyer amb la mà el teu ferm pit. De l’altre mà els dits busquen i retroben el clatell i els cabells. 

Arriba un altre joc: emprenem nous rituals per conjurar Morfeu.

Maria Jose Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Dona" - Lola Bertran

Hola Bloggers!

Demà és un dia especial, ja que es celebra el Dia Internacional de la Dona.

I nosaltres no volíem ser menys en un dia tant assenyalat i fer també el nostre homenatge particular a totes aquelles dones, conegudes i desconegudes que es deixen la pell cada dia per tirar endavant i fer que la vida, pròpia i dels altres, sigui una mica millor.

Així que a continuació us compartim aquest poema de la nostra companya Lola.

Feliç dia a totes!

Pintura: Lluis Rizzo Rey

"DONA"

Dona,

Nena juganera, noia somniadora.

Dona …. 

Mare, iaia, tieta, germana.

Qui no té un bon record d’elles?

Elles …

Que ens han mimat,

Que ens han cuidat,

Que ens han estimat,

Amb passió, sense passió, 

Es el mateix.

Les tenim com a referents,

Ens han ajudat a viure, 

Ens han ensenyat el camí

Que després seguirem 

I que recorrerem al llarg de la vida.

Dona …

Que amb els teus pits,

Desitjosos i obcens per alguns,

Amamantes el futur.

Aquesta dona ha vençut obstacles,

Ha trencat cadenes

I t’ha donat la vida.

Aquesta dona a qui,

Pel sol fet de ser dona,

Consideres dèbil i emmotllable.

Aquesta dona

Te una resistència implacable

I lluita, perquè li toca lluitar, 

Lluitar molt perquè la societat

la consideri vàlida.

Aquesta dona implacable,

Que ha vençut obstacles,

Que ha trencat cadenes,

Que ha lluitat,

Pot ser qualsevol mare,

Qualsevol filla,

Nosaltres mateixes.

Gràcies per donar-me la oportunitat

de ser dona. 

    

              Lola B.

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Límits desdibuixats" - María Jose Pinyol

Hola Bloguers!

Avui recuperem un relat poètic de la nostra companya Jose, publicat al 2019 en el recull de relats anual del nostre Grup Literari de EL VICI SOLITARI, titulat: “Bar, lugar de historias”.

I es que la nostra companya Maria Jose Pinyol, també escriu relats a més de fer poemes preciosos, però no pot evitar que els relats tinguin aquell caire poètic seu tan especial:

Pintura: Lluis Rizzo Rey

" LIMITS DESDIBUIXATS"

Es desdibuixen els límits de fronteres imposades per una il·lusòria matèria 

que és falsa veritat.

Negre i blanc perden sentit, 

i l’Univers infinit ple de la llum que els teus àtoms desprenen, 

es fon ineludiblement amb els colors intensos 

de la flor de la vida que em vesteix.

Sóc mes a prop de Deu amb tu. 

Som més Déu tots dos si ens sentim junts.

La meva vibració abraça un fil de plata i va a trobar la teva, 

molt amunt i ben a prop.

Una explosió de generosa calma, immensa pau, dolça tendresa, 

esberla una esfera gegant d’energia daurada, 

que desplegant-se poc a poc, tot ho va envaint i acaronant.

Violacis colors la delimiten, malgrat no limitar-la.

I som eterns i eteris, esdevenim lliures en l’ara i el moment.

L’instant i la vivència depassen tota física.

L’ànima es fa màgia omnipresent.

Els sentits obliden percepcions viscudes; 

transcendeixen a mons que semblaven absents.

Maria José Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía "El amor en la vejez" y "A Ramona" de Maria de la O

¡Hola Blogueros!

Hoy, en la víspera de San Valentín, día en el que se celebra el amor y la amistad, nuestra amiga Maria de la O, nos comparte por poesías.

Este primer poema, para recordarnos que el amor se disfruta y se vive intensamente a cualquier edad, pero en cada etapa de una forma especial y distinta.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

"EL AMOR EN LA VEJEZ"

El amor es inconsciente y atrevido en la adolescencia,

ilusionado, vehemente y apasionado en la juventud,

sereno en la madurez,

pero en la vejez...

en la vejez es paciencia y generosidad,

espera, gratitud, dar más que recibir.

María de la O

Pintura: Lluis Rizzo Rey

Además hoy Maria de la O nos regala también este otro poema que en su día le dedicó a una muy buena amiga suya, Ramona. Y es que hoy también se celebra el día de la amistad.

En su poema Maria nos deja entrever, que su amiga era una mujer fuerte, valiente, optimista e inspiradora. Tanto, que le sugirió este poema precisamente en catalán, llengua en la que no acostumbra a escribir sus relatos, y que gracias a la buena influencia de su amiga Ramona, hoy podemos disfrutar.

Maria de la O

¡FELIZ DIA DEL AMOR Y LA AMISTAD!

Si quieres disfrutar de más poesías de nuestras compañeras de  "EL VICI SOLITARI" puedes encontrarlas AQUI, en nuestro REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Deixar anar" - María Jose Pinyol

Hola Bloguers!

Qui no ha viscut, encara que sigui una vegada a la vida, una ruptura sentimental? Els comiats son dolorosos i no s’obliden mai. Amb les seves dolces paraules, com ens te acostumats, la nostra amiga Maria Jose, ens ho explica així en el seu poema.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

" DEIXAR ANAR"

Et deixo anar, dolçament, poc a poc i amb tendresa.

Les mans que s’ajuntaren, aplegades en una abraçada,

han deslligat els dits, que s’escorren entre els palmells,

buscant acariciar-se els tous, per esdevenir un sospir en el no res.

Esglaiats els cors, diem adéu sense paraules, sense presa,

deixant petjada en el camí de l’altre, que el vent esborrarà

en un íntim polsim.

No cal dir res, amor, tot està dit. 

No ha estat prou l’esforç, potser.

L’enyorança del que pogué ser

S’està esvaint des de fa temps en la incertesa.

Deixa’m dir que t’he aimat tal vegada com mai, com a ningú.

Deixa’m dir que t’estimo i que no es prou, que crec merèixer més

sense poder tenir-ho.

T’he de dir adéu i no se com. Sense paraules ja he començat a fer-ho.

Has estat oasi al meu desert, aigua de vida que em feia bategar.

I encara que volgués que fossis “ell”, veig que no ho ets, ni jo soc “ella”.

Buscarem altres somnis, nous estels, platges noves on reposar el cor.

Per que t’estimo et deixo anar. Per que encara no ets “ell”, no puc ser “ella”. 

"La Jose"

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Records de papallona" - María Jose Pinyol

Hola Bloggers!

Si hi ha un tema estrella sempre present en la poesia, apart de l’amor, és la tristesa, la melangia, la pèrdua... I si ens ho expliquen amb paraules acurades i justes com ho fa la nostra companya María Jose, llavors es quan ens arriben al cor.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

" RECORDS DE PAPALLONA"

Quan els records et pesen i,

travessats al pit, no els pots pair ni vomitar.

S’arrosseguen fins als ulls,

bombolles salades i tèrboles,

t’acaricien les galtes.

Et neixen esglais.

Voldries tornar, nomes uns instants,

doblegant el temps, reviure el passat.

Ho saps impossible, ni retorn ni engany.

El present t’apressa.

En ell pots volar, amb les ales noves on les van tallar.

Acarona l’aire, papallona trista,

que el sol i la lluna són al teu costat,

mentre et mous al cel, graciosa, ballant.

Una dansa eterna que no para mai.

Vola trobant rajos de llum bategant,

buscant els colors que et varen negar.

Al final de l’arc de sant Martí, trobaràs tresors.

La màgia vol fer niu ara al teu cor,

per fer-te mirar veient la claror.

"La Jose"

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.

Pintura: Lluis Rizzo Rey

6è FESTIVAL DE NOVEL·LA CRIMINAL EN CATALÀ - “EL VI FA SANG”

Amb motiu de la recuperació a l’Espluga de Francolí, del festival de novel·la criminal en català “EL VI FA SANG”, el Casal de l‘Espluga convoca tres premis literaris, continuació dels que s’havien celebrat en l’etapa anterior del Festival, entre els anys 2015 i 2019:

-Concurs de Relats Criminals

-Concurs Juvenil de Relats

-Concurs de Micro-relats Criminals per X

BASES DEL CONCURS DE RELATS CRIMINALS

Descripció: Relat de ficció en llengua catalana i de temàtica criminal (negra o policíaca).

En seran guanyadors els cinc millors relats, a criteri del Jurat.

Extensió: Un mínim de 10 i un màxim de 15 pàgines, a doble espai i font Arial 12.

Data límit i indret de lliurament d’originals: Per correu electrònic, a l'adreça següent: concurs@elvifasang.cat, abans del 30 de gener de 2025.

Presentació: El relat, original, es presentarà en format Word. Amb títol i sense signar.

En un altre document adjunt al correu, es faran constar les referències que permetin identificar l’autor: Nom i cognoms, adreça, codi postal, localitat i telèfon. Aquest document tindrà com a nom la paraula Plica seguida del títol de l’obra.

Dotació: Cada un dels autors dels cinc relats guanyadors rebrà com a premi entrades per als museus de l’Espluga de Francolí, un lot de tres ampolles de vi de cellers locals i un diploma de reconeixement, que es lliuraran en un acte públic del Festival, el dissabte 22 de març de 2025.

Les persones guanyadores (o aquelles en qui deleguin llur representació) hauran de ser presents a l’acte per recollir el premi.

Edició: Els cinc relats guanyadors es publicaran al web del Festival amb els noms dels respectius autors. Posteriorment s’editaran en format de llibre.

Jurat: El jurat, format per persones de trajectòria literària de la Conca de Barberà, podrá resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en aquestes bases.

Animeu-vos a participar! 

Molta sort a tothom!