Asseguda al meu roc estimat
Veig l’aparició de la lluna
Es reflexa a les aigües tranquil·les
D’un mar en repòs.
Calma, pau …
El sol s’amaga darrere les muntanyes,
Encara no és fosc
Es aquell moment del capvespre
Que estimula els sentits
I Permet
donar-li vida a la vida
La foscor avança i, els tons del cel,
Primer blaus, després vermellosos i daurats
S’han convertit en un color indescriptible,
El mar blau fosc intens
I la lluna, ja més alçada,
Sembla pintada a les seves aigües.
Des d’aquí veig el port,
Fixant-me bé i desdibuixades,
Percebo petites embarcacions
Endinsant-se cap a l’horitzó.
Les he perdut,
La foscor les ha engolit.
Des de el meu podi també veig el far
I el reflex a l’aigua de les llums
D’aquest poble petit.
Amb aquest espectacle encara latent,
M’acomiado del meu roc
I, demà serà un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada