FUEGOS ARTIFICIALES EN SITGES
Cuando la noche se tiñe
de estruendo y luces fugaces
sale de paseo una niña
con su inventiva a raudales.
Los fogonazos del cielo
estremecen a la luna
que parece estar dormida,
y que hoy a nadie acuna.
Palmeras multicolores,
efímeras y
con prisas
pintan de oasis la noche
y de filigrana su risa.
Los truenos le hacen cosquillas
como hormigas por los pies,
son rumores de gigantes
que aterrizan en vaivén.
Las gaviotas la esperan
en los sueños de verano
engalanando los mares,
con su madre de la mano.
Aquest març he perdut la primavera.
Vaig esperar-la pacient durant les neus, vora el
foc, aspre a la meva pell blanca.
Com Afrodita de l’escuma, vaig sorgir nua d’ella.
Em vaig engalanar durant molts dies a la meva cambra fosca,
davant d’un insatisfet mirall que no es va acontentar
fins que els cabells van ser prou llargs per tapar, capritxosos, el meu sexe nu,
a fi d’envoltar-lo de misteri i de desig.
Quan la porta s’obrí, descalços els meus peus,
van ser honorats i ben rebuts per
càlids rajos que semblaven esperar-los.
El meu cos va tremolar desijtós d’ells,
del seu càlid amor,
veient-se, tot ufanós,
tocant la gespa verda pintada dels colors lluents de l’Arc de Sant Martí.
Però
tan sols va ser un tendre somni, un record d’un passat que va passar...
I em vaig trobar envoltada només de sol i verds,
i d’un cel blau sense cap núvol blanc.
Orgull d’empolainar-me,
veure’t i embruixar-te,
no em va deixar fruir
les flors i les seves olors.
I amb llàgrimes als ulls rebré l’Estiu,
que em farà bruna la cara.
Monocromia monòtona m’envoltarà,
banyant-me a la sorra morta d’una oblidada platja sense orenetes.
¡Hola Jueveros! Ya habéis visto que nosotros no somos partidarios de “cosificar personas”, sino más bien de todo lo contrario, de “Personali...
