diumenge, 29 de desembre del 2024

Vadereto Diciembre - Tema: Cuéntame un cuento - “El bosque mágico”

Desde el blog “VADERETO” nuestro amigo Jose Antonio nos hace la siguiente propuesta para acabar el año.

Como Diciembre es el mes de los niños, de los que lo son por edad y de los que lo siguen llevando en su interior, es la época ideal para contar cuentos y que estos contagien amor, empatía y solidaridad.

Así que nos invitan a contar un cuento para despedir el año, así que aquí va nuestra aportación:


" EL BOSQUE MÁGICO"

Imagen: Pixabay


Faltaban dos días para las vacaciones de Navidad. Vanesa se despertó como siempre, desayunó y se despidió de su madre como si fuese a la escuela. Pero no tenia ninguna intención de asistir.

«Buffff! Hoy toca la aburrida clase de física. No va a pasar nada porque falte un día, haré campana, mañana ya se me ocurriría alguna excusa que decirle a la señorita Clotilde. Hoy haré una excursión por la montaña, esa que veo desde la ventana de mi habitación. Dicen que allí hay un bosque mágico donde pasan cosas extrañas. No me lo creo mucho. Pero de todas maneras, será más divertido que pasar toda la mañana encerrada en el aula, aprendiendo fórmulas.»

Empezó a caminar por una estrecha pendiente. Era agotador, incluso sudaba, a pesar del frío que hacía. No había pensado  en llevarse una botella de agua. Miró en su mochila, su madre le había puesto un bocadillo de queso y una naranja.

«¡Vaya rollo! Si lo llego a saber...» 

Vanesa empezaba a estar algo arrepentida. Lo único que podía hacer es comerse la naranja, le refrescaría algo, pero antes de pelarla se le resbaló de la mano y empezó a rodar cuesta abajo, entre lo más espeso del bosque.

Vanesa corre tras ella, pero observa que la naranja, a medida que se va alejando, se va haciendo cada vez más grande, más grande... «¡Es una naranja gigante!».

Pero cuando la niña miró a su alrededor, se dio cuento que no era la naranja la que había crecido, sino que ella se estaba haciendo pequeña, tan pequeña, que hasta las hormigas eran más altas «¡Qué miedo!»
Empieza a nevar, los copos de nieve son enormes. Le van cayendo encima poco a poco, Vanesa queda enredada entre los cristales helados del agua sólida y empieza a rodar sin control entre la vegetación y las piedras. La nieve la va arrastrando hasta el fondo del valle, quedando totalmente cubierta de nieve.

—¡Socorro, auxilioooo! 

Nadie la escuchaba y hacía mucho frío. «Tan bien que estaría ahora en el colegio, bien calentita, con la señorita y mis compañeros. En cambio, me voy a morir de frío y sola.» 

Vanesa se puso a llorar. Sus lágrimas empezaron a fundir la nieve. Miró hacia arriba y vio una hermosa luz que rodeaba a una joven que la apuntaba con su varita mágica.

—Soy el hada de la Navidad. Creo que ya has aprendido la lección de que no todo tiene que ser divertido en la vida.
—¡Oh, si por favor, ayúdame!
—Te ayudaré con una condición. Que seas totalmente sincera con tus padres y con tu maestra ¿Les dirás la verdad?
—Sí, te lo prometo.

El hada la tocó con su varita y Vanesa empezó a crecer hasta alcanzar su medida natural.

Volvió a su casa, pidió perdón a sus padres por haber hecho campana. Y por la tarde, fue al colegio, se disculpó con la señorita Clotilde, que no tuvo inconveniente en enseñarle las fórmulas de física durante el recreo.

Vanesa nunca más se quejó de ninguna asignatura, comprendió que todas eran necesarias y ninguna era aburrida, si se mostraba interés por aprender.  


M. Cristina García Carrera


Si quereis disfrutar de la lectura de otros cuentos participantes en el reto de VaDeReto los encontrareis AQUI:

Imagen: Pixabay


Y con este relato despedimos el año desde nuestro blog.

¡El Hada de la Navidad y todo el grupo al completo de “EL VICI SOLITARI” 
os desean un FELIZ 2025, Blogueros!

divendres, 27 de desembre del 2024

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía - "Roundabout lady" - "La noia de les rotondes" - " La muchacha de las glorietas" - María Jose Pinyol

¡Hola Blogueros!

La pasión por la poesía de nuestra amiga Maria Jose Pinyol “La Jose” es tal, que no solo es capaz de transmitir a la perfección sus sentimientos en castellano y catalán, sino que también se atreve con el inglés. Aquí os dejamos una muestra.

Hoy, en vísperas del día de los “Santos Inocentes” nos sentíamos algo gamberros y juguetones. Y como el final de este año está a la vuelta de la esquina, queríamos despedir este 2024 con algo diferente.

 ¡Esperamos que os guste! 

¡¡¡FELIZ 2025!!!!




ROUNDABOUT LADY

Straight on, you thought live was.
You didn’t knew roundabouts confuse us.
Left and right you take at past and mistake the way sometimes.
The road show you, and you learned the mystery.
Roundabouts always appear.

You already know how to continue. 
If there is doubt, roundabouts you drive around 
until your mind and heart again find love 
Straight on Lady to roundabout. 
Don’t be afraid going round in circles.
Just take your time and straight on if way is righted.


LA NOIA DE LES ROTONDES 

Pensaves que la vida era seguir recte. 
No sabies que les rotondes ens confonen. 
Triaves dreta i esquerra, i de vegades erraves el camí. 
La rotonda et va ensenyar i vas descobrir el misteri:
Sempre hi ha rotondes.

Ara saps com continuar. 
Si hi ha dubtes, segueixes donant voltes, fins que ment i cor retroben l’amor. 
Recte fins la rotonda. No tinguis por de donar voltes. 
Pren-te el teu temps i segueix si el camí s’ha adreçat.


LA MUCHACHA DE LAS GLORIETAS

Pensabas que la vida era seguir recto.
No sabías que las glorietas nos confunden.
Escogías derecha e izquierda, y a veces errabas el camino..
La glorieta te enseñó y descubriste el misterio:
Siempre hay glorietas.

Ahora sabes continuar.
Si tienes dudas, sigues dando vueltas, hasta que mente y corazón reencuentran el amor.
Recto hasta la glorieta. No tengas miedo de dar vueltas.
Tómate tu tiempo y sigue si el camino de endereza.


"La Jose"

Si quieres disfrutar de más poesías de nuestras compañeras de  "EL VICI SOLITARI" puedes encontrarlas AQUI, en nuestro REFUGI POÈTIC.

dilluns, 23 de desembre del 2024

¡Felices Fiestas Blogueros!

Hola Blogueros!

Tod@s l@s compañer@s de EL VICI SOLITARI os deseamos 
unas felices fiestas y un año nuevo 2025 
lleno de gratas sorpresas, inspiración y muchos hallazgos literarios.


Hablando de hallazgos literarios, no quiero despedir el año sin antes presentaros una nueva publicación.

La nueva antología de nuestros amigos blogueros de EL TINTERO DE ORO, titulada JUKE INK BOX, en la cual hemos tenido el honor de participar nuestro compañero GABILIANTE y una servidora, MARIFELITA.


Yo de vosotros se la pediría al Tió, al Olentzero, al Apalpador, al Anguleru, a los Reyes Magos o a Papa Noel, si aun no lo habeis hecho. Y si no teneis la suerte de que os lo traigan siempre podeis pedirlo al Señor AMAZON.

¡Os la recomiendo!

FELIZ AÑO 2025, LLENO DE APASIONANTES LECTURAS E INSPIRADAS ESCRITURAS!

dissabte, 21 de desembre del 2024

Un conte per Nadal : “L'Oset Tam” de Maria Jose Pinyol

Avui en lloc de presentar-vos un poema de la nostra secció REFUGI POÈTIC. com fem cada cap de setmana, us compartirem un petit relat infantil, aprofitant que s’apropen dates especials.

Aquest relat el va escriure la nostra companya Maria Jose Pinyol, ”La Jose” per col·laborar amb una associació veïnal dedicada a la cura de nens que viuen en circumstancies complicades i per protegir-los de certs episodis de violència.

Aquest conte que publiquem aquesta setmana en el nostre blog, volem dedicar-lo a tots aquells nens que, encara que siguin dates especials per a molts d’ells, no les puguin gaudir desgraciadament per l’entorn que els envolta.



"L'OSET TAM"

La Gia ha arribat a la nova casa. Es tant gran! Te moltes finestres i, com avui fa sol, tot allà dins està il·luminat per rajos grocs i ataronjats.

Mira per la finestra i somriu davant del que veu: hi ha un parc en front on podrà anar a jugar i a passejar amb la mare.

Deixa la motxilla a sobre del llit baix de la llitera, a la habitació que la senyoreta simpàtica de la entrada, que es veu que també viu allí, li ha dit que serà ara la seva.

Amb impaciència hi mira a dins i troba al Tam, el seu petit osset de peluix.

L’agafa i s’encara a ell:

–Mira, Tam! –li diu- ja tenim un lloc on viure. Veus que guapo que és això? Anem a veure tot el que hi ha... Això és el menjador i allà hi ha la sala amb les joguines. Veus quin munt?
No et facis el ploramiques. Ja sé que no son les de casa, però aquí estarem millor. Ja no et caldrà tapar-te amb el coixí per les nits per no sentir les baralles dels pares i els plors de la mare. No veus que la pobra ara ja no està tant trista?

A més, hi ha més nens amb els que podrem jugar i també es faran amics teus, com les veïnes de l’altre pis. Així tindrem més amiguets!

Vinga, home, anima’t! Que serà per un temps. Només mentre busquem un pis per nosaltres i la mami i un nou "cole" per a mi. Tu no et preocupis, que jo no et solto. Et portaré amb mi tota l'estona i així no et perdràs, d’acord?

La Gia abraça al Tam i li xiuxiueja a cau d’orella:

–Jo també tinc una mica de por, i estic enfadada amb el pare. No ho diguis perquè es un secret. Però et prometo que estarem millor... –en sentir uns sorolls continua amb veu alta –Mira! Venen més nens! Els anem a conèixer, va!

La Gia es dirigeix a la porta contenta de veure altres nens. Es mira de reüll al peluix i pensa que ell també està content...

"La Jose"

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUIal nostre REFUGI POÈTIC.



divendres, 13 de desembre del 2024

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "El carro" - María Jose Pinyol

 Hola Bloggers!


Benvinguts al nostre racó de poesia , el nostre REFUGI POÈTIC!

Continuem aquesta setmana amb l’apartat de poemes en català amb aquest de la Maria Jose Pinyol.

Aquest poema te un toc més romàntic i clàssic del que li haureu llegit a la nostra companya “La Jose". I es que ella no ho pot evitar, es una romàntica de cap a peus, malgrat tot...





"EL CARRO"

No et necessito, per sort.
Decideixo jo si et vull al meu costat.
Jo soc el rei, la reina i el soldat.
Si em fas millor la vida,
potser en podem parlar...

La teva pell em crida
per que ets un bon amant.
Em dones goig i joia
alegria i encant.

Compartim aficions, punts de vista,
 valors espirituals.
Jo soc mes generosa,
tu sembla que no tant.
No m’importa els silencis,
ni que et mostris distant.
Però bromes, les menys,
que ja te n’he aguantat.

I si tu ets sents un príncep, 
jo regno al meu palau,
que em vaig fer emperadriu
per vida i majestat,
per entendre el meu cor 
i alhora també el cap.
No ets més entès que jo,
I et manca saber estar,
dels traumes fer-ne força, 
saber-ho superar.

Madura pel teu bé;
jo ja vaig madurar.
Els teus cavalls no miren
tots dos cap a un costat 
i el teu carro trontolla
perquè no saps on vas.

Si vols un bon psicòleg,
et puc aconsellar.
I si tu no vols créixer, entendre, superar,
jo no tinc res a perdre,
que jo ja em vaig trobar.

Maria Jose Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUIal nostre REFUGI POÈTIC.


dijous, 5 de desembre del 2024

REFUGI POÈTIC – Racó de Poesia - "Potser dema, potser no mai" - María Jose Pinyol

 Hola Bloggers!


Benvinguts al nostre racó de poesia , el nostre REFUGI POÈTIC!

Continuem aquesta setmana amb l’apartat de poemes en català amb aquest de la Maria Jose Pinyol, “La Jose”.

L’amor es el tema constant i protagonista principal de molts dels seus poemes, ja us haureu adonat. Les seves mancances i absències també omplen moltes pàgines de innombrables poemaris de tot el món. No podria ser menys en el de la nostra amiga. Aquí en teniu una mostra.





El tercer cop que els nostres cossos es van fondre,
et vaig dir “seré la teva geisha si tu em tractes bé”.
El pacte es va trencant, i s’han perdut llençols per les teves bugades.
L’amor no es prou de vegades!....

Jo he deixat de fer... Tu has anant fent la teva.
Potser tu mai has fet i jo no ho veia.
Em va encegar l’amor, i encara ho fa una mica.
I mica en mica, el dol va foradant la pedra
on els dos recalçàvem esperances verdes.

Et deixo anar per massa que t’estimo i no et puc tolerar.
Deixa’m estar, per que em mereixo més i no m’ho donaràs.
Vam pintar la aquarel·la més bonica del món
i tu has anat deformant-la amb noves pinzellades.

Ja no es el quadre que vaig penjar-me al cor,
no s’adiu amb els mobles ni els records.
No em fa sentir consol i em retalla les ales.

Potser demà. Potser no mai.
Quan creixis, potser, i siguis “cavaller”
i no més “Peter Pan”.

Maria Jose Pinyol

Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUIal nostre REFUGI POÈTIC.

REFUGI POÈTIC – Rincón de Poesía - "No sé" - Maria de la O

¡Hola Blogueros! Hoy tenemos una nueva aportación poètica, esta vez de la mano de nuestra amiga, muy poètica, Maria de la O. Maria es una mu...