Hola bloggers!
De nou tenim avui un altre poema de la nostra amiga Jose, en aquest cas ens parla de la necessitat de l’oblit, quan els records són dolorosos. I es que quan es tracta d’amor i desamor, la Jose ens ho explica així de bé:
SI LA PARAULA HAGUÉS ESTAT EL TEU GEST
Els meus dies han perdut el sol,
les meves nits els estels i la lluna.
La meva boca, el somriure.
El meu tacte, la teva dolça pell.
Em forço a oblidar i l’oblit no arriba.
No vull recordar i el record em perd.
Trista enyorança d’allò que va existir,
d’aigua de vida que s’esmuny entre els dits.
El meu cos, tot sencer, et crida
i li nego la veu per què no em sentis.
No vull que escoltis el seu prec,
ni em permeto buscar, de nou, la teva ma.
Decebuda i trista per les teves paraules,
no donaré cabuda a noves decepcions.
No pot rebre més mal el meu amor,
ni acceptarà excuses de mal pagador.
Si haguessis demanat perdó,
tan sols una tendra paraula de disculpa...
Si la paraula hagués estat el teu gest
per permetre arribar nous camins...
Com sempre, et vas tancar en una bombolla
de silenciós orgull, desconfiança eterna,
que et va pintar a l’ànima la matinada sorda
d’un passat que punxa i es gangrena.
Plorant tot el meu cor s’allunya.
Plorant vull oblidar aquesta condemna
de seguir estimant-te, malgrat tot.
De sentir-me, de nou, sent incomplerta.
Maria Jose Pinyol
Si vols gaudir de més poemes de les nostres companyes de "EL VICI SOLITARI" pots trobar-les AQUI, al nostre REFUGI POÈTIC.
