Víctima de l’oblit, del got mig buit, d’uns ulls que miren i no veuen.
Pepona ben vestida i ben plantada, adornant un llit de matrimoni obsessivament polit, sense cap arruga als seus llençols. Sense taques. Perfumat per la olor d’una colònia infantil que es barreja amb la molesta naftalina.
Víctima del desencís, de la manca de fe, d’una autoestima que viatja en submarí, molt per sota de la línea de flotació, per sota del verd blavós d’un horitzó llunyà.
“No ets una víctima” em van dir “ets una elegida dels deus...”.
I potser sí... Quan una víctima esdevé supervivent, la embranzida d’una força indescriptible i mai imaginada li fa créixer ales.
Sí. Sóc una supervivent. He sobreviscut a uns anys de mort lenta i agonitzant, que m’ha desgastat l’ànima i el cor.
Hi ha un gran forat negre dins meu. Una ferida profunda i oberta que molts m’han ajudat a desbridar, netejant-la de pus i de foscor. Encara no s’ha tancat. Passarà temps fins que pugui guarir.
De tant en tant encara m’arriba el flaire del fum, segons cap a on em moc i segons quin vent bufa.
L’incendi no va ser pas una menudència. Es van cremar molt més que mobles i cortines a la meva llar.
L’esperit encara experimenta calfreds quan els records s’aboquen de nou a la ment, de tard en tard....