LA BÈSTIA DEL DOLOR
(La Jose – Llibre “Mare Terra” 2020)
La
vida se m’esmuny entre els dits.
El
cor, ennuegat de plors, sagna
ferides
obertes d’anhels malmesos.
On
tot fou joia ahir, avui és dol
i
gebra densa. Perduda l’esperança,
la
foscor s’obre al desconsol.
Quan
la ment crida i la carn calla,
quan
de dolor i d’impotència...!
Oreneta
sense ales que el cap amaga.
Vaig
poder volar, vaig poder riure
i
estimar. Era dolça la vida,
i
era fàcil lluitar pel que volia.
Avui
soc presonera del meu cos,
l’ànima
se m’arronsa poc a poc,
i
l’horitzó s’allunya més i més.
Pluja
als meus ulls, llamps als meus braços,
Punyals
a les espatlles i al meu pit.
Lentament
moro, i moro si visc.
Aquesta
bogeria que les venes m’enverina
s’escampa
i es replega impertinent.
No
demana permís i mai avisa:
dolor
que angoixa el meu present.
He
perdut la lluita i la partida,
he
perdut la vida pel camí.
Em
resta continuar per que aquí soc,
com
la pedra que la pols va arrodonint.
Eixuta
d’il·lusions i de desitjos,
perduda
en laberint desconegut,
èbria
de malsons i desgastada,
voldria
oblidar tancant els ulls.
Però
el Sol em desvetlla al matí nu.
Em
fa sortir d’un somni desgraciat
per
dur-me a un d’altre despietat
que
em corca el cor i em treu l’orgull.
El
mirall ja no em torna el meu aspecte,
sols
un físic esperpèntic i feixuc,
que
el meu cervell com el somader estira,
pel
camí vell, tot costa amunt.
La
bèstia que m’habita sempre guanya.
No
té pietat dels meus udols.
I
amb l’ànima estripada i arronsada,
el calvari de viure és lenta mort.
