Era un oasi al desert. Els dos teníem l’aigua que
necessitàvem. Ens banyàvem en ella, hi jugàvem, la bevíem.
El Sol ens mirava fruir-ne, orgullós, altiu, segur d’ell
mateix i dels éssers que la seva energia alimentava.
Un dia li va néixer al cor la gelosia.
No podia gaudir dels plaers que nosaltres havíem.
El seu sentiment va derivar en ràbia. Va començar a
cremar més fort que mai durant hores, dies i mesos.
L’oasi, finalment, es va assecar.
Van començar a morir primer les palmeres. Després,
nosaltres.
Ja no tenia aigua per donar-te. La poca que guardava el
meu cos, la necessitava per a mi.
Tu tampoc me’n podies donar.
Asfixiats de calor, vam buscar la minsa ombra dels arbres
morts. Jo et vaig cedir l’ombra més gran.
L’arrogància del Sol seguia present. Ens cremàvem.
Cadascú al seu rogle, no teníem forces ni per dirigir-nos un somriure. Els
nostres dits ja no es tocaven. El silenci i la resignació s’escamparen arreu.
Ni un trist cant d’ocell, ni un udol de cap animal...
Una nit de Lluna plena vam entendre que només marxant
sobreviuríem.
Primer vas començar a caminar tu fins trobar el riu. Jo
et seguia, lluny, fixant-me en les petjades que havies anat deixant.
Vam passar dies, mesos, anys, deixant que el corrent ens
arrossegués a nous indrets, on un Sol menys inclement ens tornés a donar vida.
Prims, famèlics, tristos, embogits, cadascú de nosaltres
va trobar la seva platja, on arrecerar-nos i tornar a agafar forces. Per seguir
vivint i seguir creixent.
L’alè de vida ens va envair les ànimes altre cop.
Avui la meva font brolla serena per saciar-me i saciar
als que son al meu costat.
Tu no hi ets. No te la puc oferir. N’hauràs trobat una de
pròpia.
Si un dia t’acostes, et convidaré a beure’n.
Ja no estic assedegada i el meu Sol es plàcid i generós.
He trobat un nou oasi.
Maria Jose Pinyol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada